Cildo Mireles
CILDO MEIRELES
CILDO MEIRELES
CILDO MEIRELES
(
ARCHIVO
)
(
ARCHIVE
)
(
ARXIU
)
(
EN PROCESO
)
(
IN PROCESS
)
(
EN PROCÉS
)
(
ACTUAL
)
(
CURRENT
)
(
ACTUAL
)

Uno de los artistas más relevantes de su generación, en su país de origen y globalmente, el brasileño Cildo Meireles (Río de Janeiro, 1948) es autor de una vasta obra que se ha expresado en múltiples formatos y géneros, utilizando los materiales más diversos e inesperados. Emanando de las vanguardias de los años sesenta, Meireles inicia su obra en un entorno caracterizado por la presencia de artistas que, como Lygia Clark, Hélio Oiticica o Lygia Pape, llevan la abstracción geométrica y racionalista del neoconcretismo hacia la participación de los espectadores, iniciando una tradición de implicación social o terapia que rechaza la actitud pasiva del espectador. Los receptores del arte se convierten en usuarios y agentes activos, en verdaderos actores cuya presencia es condición para que la obra exista plenamente.

Meireles ha abordado algunas de las tensiones más importantes que definen la cultura occidental, especialmente el modernismo y sus crisis. Relacionando razonamiento, actividad mental y experiencia física, las oposiciones sensorial-intelectual, cuerpo-mente o contingente-necesario desaparecen al volverse simbióticas y generar nuevos sentidos a partir de la paradoja, la contradicción, los saltos de escala y la interrogación de las relaciones entre lo simbólico, lo imaginario, lo sagrado y la concreción del mundo real.

Hijo de un antropólogo que trabajó en el Servicio de Protección Indígena del Brasil, Cildo Meireles se inició muy pronto en el arte realizando su primera exposición personal en el Museo de Arte Moderno de Salvador de Bahía a los 19 años. Acompañando a su padre en numerosos viajes de investigación por todo el país, Meireles es un gran conocedor de la naturaleza y las diferentes comunidades indígenas que componen paisajes y poblaciones del país. La experiencia directa de los vastos paisajes, territorios y diversidad biológica y cultural combinada con la modernidad particular que cristaliza en América a partir del siglo XVI configuran el territorio desde el que emergen sus obras. 

Con frecuencia, Meireles recurre a la contradicción y los contrasentidos. Sus instalaciones pueden desplegarse en enormes entornos inmersivos o pueden asimismo adoptar la dimensión minúscula de objetos casi imperceptibles. Los límites de lo visible y del razonamiento lineal occidental son cuestionados frecuentemente. Muchos de sus trabajos están destinados a sentidos corporales como lo son el oído, el tacto, el gusto o el olfato que han estado ausentes en una historia del arte dirigida casi exclusivamente a la vista. 

La exposición que ALTTRA presenta en la ciudad de Palma, Mallorca, muestra, a través de cinco obras de diferentes períodos, algunos de los grandes temas que el artista ha cultivado: el azar y los instrumentos de cálculo, la percepción sonora como fuente de experiencia estética, la visualización de actividades mentales o los contrastes entre valor económico y valor de uso, entre espacio y objeto, entre percibir y pensar. La exposición se despliega en tres lugares emblemáticos del centro histórico de la ciudad para integrar el espacio público, su historia y sus vicisitudes. 

La muestra ha sido concebida con el objetivo de contribuir a pensar el significado presente de la insularidad en un mundo globalizado y las características de nuestra condición contemporánea a través de potentes alegorías. La aparente contradicción de ser un territorio como las Islas Baleares rodeado y definido por el agua, pero que sufre carencias dramáticas de agua potable, motivó la elección de la obra Río Oír, 1976-2009 - 2011, un trabajo sonoro que nos transmite, entre otras cosas, cómo el sonido del fluir del agua puede transmitir la idea de que ésta tiene, como los humanos, emociones y afectos. Fio, 1990-1995, es un trabajo que analiza la distancia entre valor de uso y valor económico, explorando las fronteras físicas y los límites de los materiales, entre monumentalidad e invisibilidad. Utilizando más de 2.200 km de hilo de algodón, La Bruja, 1979-1981, ofrece, a través del espectáculo caótico del desorden y la suciedad, una posible caracterización de la actividad del pensamiento. Finalmente, Alto, 1977 - 2024, expresa la paradoja que produce la percepción simultánea del orden y el caos. Cuatro altavoces de diferentes tamaños emiten una voz peculiar que verbaliza todos los números de una regla de carpintero: el altavoz más grande emite el sonido más suave mientras que el altavoz más pequeño emite la más estridente. La voz que oímos pertenece a Iris Lettiere, quien fue la voz oficial que anunciaba las salidas y llegadas de vuelos en el aeropuerto Antônio Carlos Jobim de Río de Janeiro.

La obra puede visitarse hasta el 11 de enero de 2025 en el Col·legi d’Arquitectes de les Illes Balears, Estudi General Lul·lià y Espai Buit de lunes a sábado de 11:00 h a 15:00 h.

Cildo Meireles (Rio de Janeiro, 1948) es uno de los artistas más relevantes de su generación, tanto en Brasil como internacionalmente. A finales de los años 1960 inició su producción en el entorno del neo-concretismo brasileño, en el que se encontró con Lygia Clark, Hélio Oiticica y Lygia Pape entre otros artistas. En las décadas de los años 1970 y 1980, y bajo el gobierno militar que gobernó el país, la obra de Meireles adquirió un carácter más político y comprometido contra la dictadura sin abandonar nunca la absoluta condición poética de su arte.

En 1995, Meireles tuvo su primera exposición en un museo, el IVAM Centre Julio González de Valencia, donde consolidó su proyección internacional. En su dilatada carrera es frecuente encontrar su presencia en exposiciones y colecciones en instituciones de prestigio como el MoMA y el New Museum of Contemporary Art  de Nueva York, la Documenta de Kassel, la Tate Modern de Londres, el MACBA en Barcelona o el MNCARS en Madrid. En 2008 recibió el Premio Velázquez de artes plásticas.

What’s a Rich Text element?

The rich text element allows you to create and format headings, paragraphs, blockquotes, images, and video all in one place instead of having to add and format them individually. Just double-click and easily create content.

In enim justo, rhoncus ut, imperdiet a, venenatis vitae, justo. Nullam dictum felis eu pede mollis pretium. Integer tincidunt. Cras dapibus.

Static and dynamic content editing

A rich text element can be used with static or dynamic content. For static content, just drop it into any page and begin editing. For dynamic content, add a rich text field to any collection and then connect a rich text element to that field in the settings panel. Voila!

How to customize formatting for each rich text

Headings, paragraphs, blockquotes, figures, images, and figure captions can all be styled after a class is added to the rich text element using the "When inside of" nested selector system.

TERESA MARGOLLES (Culiacán, Sinaloa, 1963) estudió arte en la Dirección de Fomento a la Cultura Regional del Estado de Sinaloa (DIFOCUR), se diplomó en medicina forense en el Servicio Mexicano Forense y estudió Ciencias de la Comunicación en la Universidad Nacional Autónoma de México. Cabe destacar sus exposiciones individuales en el Museo de Arte Moderno de Bogotá y en la Kunsthalle Krems en Austria (2019), en el centro Witte de With de Rotterdam (2018) y en el Musée d’art contemporain de Montreal (2017), Museo Migros, Zurich (2014), LACMA, Los Ángeles y MUAC, Ciudad de México (2012), Museion, Bolzano, y Museo de Arte de Moderno Ciudad de México (2011) entre otros muchos. Ha participado en dos ediciones de la Bienal de Venecia (2019, 2009) y en otras bienales internacionales (Göteborg, 2003; Gwangju, 2004; Baltic Triennal, Vilnius, 2005; Liverpool, 2006) además de otras iniciativas colectivas de relevancia como ECO, MNCARS, Madrid (2005); Indelible Images (trafficking between Life and Death), Museum of Fine Arts, Houston (2005); Mexico City: An Exhibition about the Exchange Rates of Bodies and Values, MoMA-P.S.1, Nueva York (2002). Teresa Margolles recibió el Premio Prins Claus (Países Bajos) en 2012.

One of the most relevant artists of his generation, in his country of origin and globally, Brazilian Cildo Meireles (Rio de Janeiro, 1948) is the author of a vast body of work that has been expressed in multiple formats and genres, using the most diverse and unexpected materials. Emanating from the avant-garde of the 1960s, Meireles began his work in an environment characterized by the presence of artists such as Lygia Clark, Hélio Oiticica and Lygia Pape, who took the geometric and rationalist abstraction of neo-concretism towards the participation of the spectators, initiating a tradition of social involvement or therapy that rejects the passive attitude of the public. The audiences of art become users and active agents, true actors whose presence is a condition for the work of art to fully exist.

Meireles has addressed some of the most important tensions that define Western culture, especially modernism and its crises. Relating reasoning, mental activity and physical experience, the oppositions sensorial-intellectual, body-mind or contingent-necessary disappear as they become symbiotic and generate new meanings from paradox, contradiction, leaps of scale and the interrogation of the relationships between the symbolic, the imaginary, the sacred and the concreteness of the real world.

The son of an anthropologist who worked for Brazil's Indigenous Protection Service, Cildo Meireles began working in art at an early age, holding his first solo exhibition at the Museum of Modern Art in Salvador de Bahia at the age of 19. Accompanying his father on numerous research trips throughout the country, Meireles became very knowledgeable about nature and landscapes, as well as the different indigenous communities that make up Brazil's populations. Having grown up in Brasilia during the construction of the new Capital, the direct experience of the vast territories and their biological and cultural diversity combined with the particular modernity that crystallizes in America make up the territory from which his works emerge. 

Meireles often resorts to contradiction and discrepancies. His installations can unfold in huge immersive environments or they can also adopt the minuscule dimension of almost imperceptible objects. The limits of the visible and of Western linear thinking are frequently interrogated. Many of his works are aimed at senses such as hearing, touch, taste or smell that have been absent in a history of art directed almost exclusively to sight. 

The exhibition that ALTTRA presents in the city of Palma, Mallorca, shows, through four works from different periods, some of the major themes that the artist has cultivated: chance and instruments of calculation, sound perception as a source of aesthetic experience, the power of metaphors, the visualization of mental activities or the contrasts between economic value and use value, between space and object, between perceiving and thinking. The exhibition is displayed in three emblematic places in the historic center of the city to integrate the public space, its history and its vicissitudes. 

The exhibition has been conceived with the aim of contributing to think the present meaning of insularity in a globalized world, as well as the characteristics of our contemporary condition through powerful allegories. The apparent contradiction of being a territory, like the Balearic Islands, surrounded and defined by water but suffering dramatic shortages of drinking water, motivated the choice of the work Río Oír, 1976-2009 - 2011, a sound work that conveys, among other things, how the flow of water can communicate the idea that water has, like humans, emotions and affections. Fio, 1990-1995, is a work that analyzes the distance between use value and economic value, exploring the physical boundaries and limits of materials, between monumentality and invisibility. Using more than 2,200 km of cotton thread, La Bruja 1979-1981, offers, through the chaotic spectacle of disorder and dirt, a possible characterization of the activity of thought. Finally, Alto, 1977 – 2024, communicates the contrast produced by the simultaneous perception of order and chaos. Four speakers of different sizes emit a peculiar voice that verbalizes all the numbers of a carpenter's rule: the largest speaker emits the softest sound while the smallest speaker emits the most strident. The voice we hear belongs to Iris Lettiere, who announced the departures and arrivals of flights at Antônio Carlos Jobim airport in Rio de Janeiro.

The exhibition can be visited until January 11, 2025, at the Col·legi d’Arquitectes de les Illes Balears, Estudi General Lul·lià, and Espai Buit, from Monday to Saturday, 11:00 AM to 3:00 PM.


Cildo Meireles (Rio de Janeiro, 1948) is one of the most important artists of his generation, both in Brazil and internationally. In the late 1960s, he began his work within the Brazilian Neo-Concretism movement, where he encountered artists such as Lygia Clark, Hélio Oiticica, and Lygia Pape, among others. During the 1970s and 1980s, under the military dictatorship that ruled Brazil, Meireles' work took on a more political and committed character, opposing the regime, while never abandoning the poetic nature of his art.


In 1995, Meireles held his first exhibition at a museum, at the IVAM Centre Julio González in Valencia, where he consolidated his international recognition. Throughout his extensive career, his presence can frequently be found in prestigious exhibitions and collections at institutions such as the MoMA and the New Museum of Contemporary Art in New York, Documenta in Kassel, Tate Modern in London, MACBA in Barcelona, and the MNCARS in Madrid. In 2008, he was awarded the Velázquez Prize for Visual Arts.

TERESA MARGOLLES (Culiacán, Sinaloa, 1963) estudió arte en la Dirección de Fomento a la Cultura Regional del Estado de Sinaloa (DIFOCUR), se diplomó en medicina forense en el Servicio Mexicano Forense y estudió Ciencias de la Comunicación en la Universidad Nacional Autónoma de México. Cabe destacar sus exposiciones individuales en el Museo de Arte Moderno de Bogotá y en la Kunsthalle Krems en Austria (2019), en el centro Witte de With de Rotterdam (2018) y en el Musée d’art contemporain de Montreal (2017), Museo Migros, Zurich (2014), LACMA, Los Ángeles y MUAC, Ciudad de México (2012), Museion, Bolzano, y Museo de Arte de Moderno Ciudad de México (2011) entre otros muchos. Ha participado en dos ediciones de la Bienal de Venecia (2019, 2009) y en otras bienales internacionales (Göteborg, 2003; Gwangju, 2004; Baltic Triennal, Vilnius, 2005; Liverpool, 2006) además de otras iniciativas colectivas de relevancia como ECO, MNCARS, Madrid (2005); Indelible Images (trafficking between Life and Death), Museum of Fine Arts, Houston (2005); Mexico City: An Exhibition about the Exchange Rates of Bodies and Values, MoMA-P.S.1, Nueva York (2002). Teresa Margolles recibió el Premio Prins Claus (Países Bajos) en 2012.

Un dels artistes més rellevants de la seva generació, al seu país d'origen i globalment, el brasiler Cildo Meireles (Rio de Janeiro, 1948) és autor d'una vasta obra que s'ha expressat en múltiples formats i gèneres, usant els materials més diversos i inesperats. Emanat de les avantguardes dels anys seixanta, Meireles inicia la seva obra en un entorn caracteritzat per la presència d'artistes que, com Lygia Clark, Hélio Oiticica o Lygia Pape, porten l'abstracció geomètrica i racionalista del neoconcretisme cap a la participació dels espectadors, iniciant una tradició d’implicació social o teràpia que rebutja l’actitud passiva del públic. Els receptors de l'art es converteixen en usuaris i agents actius, en veritables actors la presència dels quals és condició perquè l'obra d'art existeixi plenament.

Meireles ha abordat algunes de les tensions més importants que defineixen la cultura occidental, especialment el modernisme i les seves crisis. Relacionant raonament, activitat mental i experiència física, les oposicions sensorial-intel·lectual, cos-ment o contingent-necessari desapareixen en tornar-se simbiòtiques i generar nous sentits a partir de la paradoxa, la contradicció, els salts d'escala i la interrogació de les relacions entre allò simbòlic, allò imaginari, allò sagrat i la concreció del món real.

Fill d'un antropòleg que va treballar al Servei de Protecció Indígena del Brasil, Cildo Meireles es va iniciar molt aviat a l'art realitzant la seva primera exposició personal al Museu d'Art Modern de Salvador de Bahia als 19 anys. Acompanyant el seu pare en nombrosos viatges de recerca per tot el país, Meireles es va fer gran coneixedor de la natura i els paisatges, així com les diferents comunitats indígenes que composen les poblacions del Brasil. L'experiència directa dels vastos territoris i la seva diversitat biològica i cultural combinada amb la modernitat particular que cristal·litza a Amèrica a partir del segle XVI configuren el territori des del qual emergeixen les obres.

Amb freqüència, Meireles recorre a la contradicció i els contrasentits. Les seves instal·lacions es poden desplegar en grans entorns immersius o també poden adoptar la dimensió minúscula d'objectes gairebé imperceptibles. Els límits del visible i del raonament lineal occidental són sovint interrogats. Molts dels seus treballs estan destinats a sentits com l'oïda, el tacte, el gust o l'olfacte que han estat absents en una història de l'art adreçada gairebé exclusivament a la vista.

L'exposició que ALTTRA presenta a la ciutat de Palma, a Mallorca, mostra, a través de quatre obres de diferents períodes, alguns dels grans temes que l'artista ha cultivat: l'atzar i els instruments de càlcul, la percepció sonora com a font d'experiència estètica, el poder de les metàfores, la visualització d’activitats mentals o els contrastos entre valor econòmic i valor d’ús, entre espai i objecte, entre percebre i pensar. L'exposició es desplega en tres llocs emblemàtics del centre històric de la ciutat per integrar-hi l'espai públic, la seva història i les seves vicissituds.

La mostra ha estat concebuda amb l'objectiu de contribuir a pensar el significat present de la insularitat en un món globalitzat, així com les característiques de la nostra condició contemporània a través de potents al·legories. L'aparent contradicció de ser un territori com les Illes Balears, envoltat i definit per l'aigua, però que pateix mancances dramàtiques d'aigua potable, va motivar l'elecció de l'obra Río Oír, 1976-2009 – 2011, un treball sonor que ens transmet, entre altres coses, com el fluir de l’aigua pot comunicar la idea que aquesta té, com els humans, emocions i afectes. Fio, 1990-1995, és un treball que analitza la distància entre valor d'ús i valor econòmic, explorant les fronteres físiques i els límits dels materials, entre monumentalitat i invisibilitat. Utilitzant més de 2.200 km de fil de cotó, La Bruja, 1979-1981, ofereix, mitjançant l'espectacle caòtic del desordre i la brutícia, una possible caracterització de l'activitat del pensament. Finalment, Alto, 1977-2024, comunica el contrast que produeix la percepció simultània de l'ordre i el caos. Quatre altaveus de diferents mides emeten una veu peculiar que verbalitza tots els números d'una regla de fuster: l'altaveu més gran emet el so més suau mentre l'altaveu més petit emet la més estrident. La veu que sentim pertany a Iris Lettiere, que anunciava les sortides i arribades de vols a l'aeroport Antônio Carlos Jobim de Rio de Janeiro.

L’obra es pot visitar fins al 11 de gener de 2025 en el Col·legi d’Arquitectes de les Illes Balears, Estudi General Lul·lià i Espai Buit de dilluns a dissabte d’11:00 h a 15:00 h.


Cildo Meireles és un dels artistes més rellevants de la seva generació, tant al Brasil com internacionalment. A finals dels anys 1960 començà la seva producció al voltant del neo-concretisme brasiler, en el qual es va trobar amb Lygia Clark, Hélio Oiticica i Lygia Pape entre altres artistes. En les dècades dels anys 1970 i 1980, i sota el govern militar que governà el país, l’obra de Meireles adquirí un caràcter més polític i compromès contra la dictadura sense abandonar mai l’absoluta condició poètica del seu art.


El 1995, Meireles va tenir la seva primera exposició en un museu, l’IVAM Centre Julio González de València, on es va consolidar la seva projecció internacional. En la seva dilatada carrera és freqüent trobar la seva presència en exposicions i col·leccions en institucions de prestigi com el MoMA i el New Museum of Contemporary Art de Nova York, la Documenta de Kassel, la Tate Modern de Londres, el MACBA a Barcelona o el MNCARS a Madrid. El 2008 va rebre el Premi Velázquez d’arts plàstiques.

TERESA MARGOLLES (Culiacán, Sinaloa, 1963) estudió arte en la Dirección de Fomento a la Cultura Regional del Estado de Sinaloa (DIFOCUR), se diplomó en medicina forense en el Servicio Mexicano Forense y estudió Ciencias de la Comunicación en la Universidad Nacional Autónoma de México. Cabe destacar sus exposiciones individuales en el Museo de Arte Moderno de Bogotá y en la Kunsthalle Krems en Austria (2019), en el centro Witte de With de Rotterdam (2018) y en el Musée d’art contemporain de Montreal (2017), Museo Migros, Zurich (2014), LACMA, Los Ángeles y MUAC, Ciudad de México (2012), Museion, Bolzano, y Museo de Arte de Moderno Ciudad de México (2011) entre otros muchos. Ha participado en dos ediciones de la Bienal de Venecia (2019, 2009) y en otras bienales internacionales (Göteborg, 2003; Gwangju, 2004; Baltic Triennal, Vilnius, 2005; Liverpool, 2006) además de otras iniciativas colectivas de relevancia como ECO, MNCARS, Madrid (2005); Indelible Images (trafficking between Life and Death), Museum of Fine Arts, Houston (2005); Mexico City: An Exhibition about the Exchange Rates of Bodies and Values, MoMA-P.S.1, Nueva York (2002). Teresa Margolles recibió el Premio Prins Claus (Países Bajos) en 2012.

Obras en la exposición
VER TODAS
VIEW ALL
VEURE TOTES
(
0
)
Cildo Mireles

LA BRUJA, 1979-1981

LA BRUJA, 1979-1981

LA BRUJA, 1979-1981

Escoba de madera, 2.200 Km de hilo de algodón, metal Dimensiones variables Colección del artista y MNAM-Centre Georges Pompidou, París En palabras del propio artista, “La Bruja es una especie de caos en el que de repente se impone un orden, un sentido, una especie de explicación”. Más de 2.200 kilómetros de hilo de algodón forman un paisaje de confusión, embrollo y desconcierto en el suelo de la sala. Con una mirada, llegamos a identificar que el origen de este desorden es una escoba, de cuyas cerdas brotan los infinitos hilos que están esparcidos por todas partes. La escoba es ambigua y puede considerarse el principio y la fuente de una enorme expansión, o tal vez el punto final donde todo se contrae y se comprime. Y también encierra otra paradoja, en el hecho de que, en lugar de limpiar, la escoba genera un desorden caótico. La Bruja es una metáfora doble, una paradoja pura, que representa en el espacio los mecanismos indescriptibles del pensamiento, la mente y la acción de lo racional; por otro lado, proporciona una imagen perfecta de un embrollo sin fin, de un acertijo indescifrable e irracional. En esta obra, la crítica a las formas de percibir impuestas históricamente por la cultura occidental encuentra su base científica en la física cuántica y en la teoría del Orden Implicado formulada por el físico David Bohm (1917-1992), que indaga sobre la conciencia humana, la naturaleza de la realidad y la idea de totalidad, es decir, la forma en que sentimos y relacionamos los fenómenos entre sí. Bohm afirmaba que existe un orden indivisible en el universo y que, por tanto, sería necesario encontrar una nueva forma de conciencia que contemple la conexión ininterrumpida de las cosas, incluso entre el «sujeto» y el «objeto», para acabar con la separación entre ambos. En toda la obra de Meireles, y especialmente en La Bruja, el espacio ya no se presenta como una grandeza mensurable, algo que se puede comprender y objetivar, sino como una experiencia integradora. El espacio es circulación, flujo, comunicación, conexión.

Wooden broom, 2.200 km of cotton thread, metal Dimensions variable Collection of the artist and MNAM-Centre Georges Pompidou In the artist's own words, La Bruja is a kind of chaos in which an order, a meaning, a sort of explanation is suddenly imposed. More than 2,200 kilometers of cotton thread form a landscape of confusion, muddle and bewilderment on the floor of the room. With a glance, we come to identify that the origin of this disorder is a broom, from whose bristles sprout the infinite threads that are scattered everywhere. The broom is ambiguous and can be considered as the beginning and source of an enormous expansion, or perhaps as the end point where everything is contracted and compressed. And it also contains another paradox, in the fact that, instead of cleaning, the broom generates a chaotic mess. La Bruja is a double metaphor, a pure paradox, representing in space the indescribable mechanisms of thought, mind and action of the rational; on the other hand, it provides a perfect image of an endless muddle, of an indecipherable and irrational riddle. In this work, the critique of the ways of perceiving historically imposed by Western culture finds its scientific basis in quantum physics and the theory of the Implicate Order formulated by the physicist David Bohm (1917-1992), which inquire into human consciousness, the nature of reality and the idea of totality, that is, the way we feel and how we relate phenomena to each other. Bohm claimed that there is an indivisible order in the universe and therefore it would be necessary to find a new form of consciousness that contemplates the uninterrupted connection of things, even between the 'subject' and the 'object', in order to put an end to the separation between the two. In all of Meireles' work, and especially in La Bruja, space is no longer presented as a measurable grandeur, something that can be understood and objectified, but as an integrating experience. Space is circulation, flow, communication, connection.

Escombra de fusta, 2.200 de fil de cotó, metall Dimensions variables Col·lecció de l’artista i MNAM-Centre Georges Pompidou, París En paraules del mateix artista, “La Bruja és una mena de caos en què de sobte s'imposa un ordre, un sentit, una mena d'explicació”. Més de 2.200 quilòmetres de fil de cotó formen un paisatge de confusió, embolic i desconcert al terra de la sala. Amb una mirada, arribem a identificar que l'origen d'aquest desordre és una escombra, de les truges de la qual brollen els infinits fils que estan escampats per tot arreu. L'escombra és ambigua i es pot considerar el principi i la font d'una enorme expansió, o potser el punt final on tot es contrau i es comprimeix. I també amaga una altra paradoxa, en el fet que, en lloc de netejar, l'escombra genera un desordre caòtic. La Bruja és una metàfora doble, una paradoxa pura, que representa a l'espai els mecanismes indescriptibles del pensament, la ment i l'acció de la racionalitat; d'altra banda, proporciona una imatge perfecta d'un embolic sense fi, d'una endevinalla indesxifrable i irracional. En aquesta obra, la crítica a les maneres de percebre imposades històricament per la cultura occidental troba la seva base científica en la física quàntica i en la teoria de l'Ordre Implicat formulada pel físic David Bohm (1917-1992), que indaga sobre la consciència humana, la naturalesa de la realitat i la idea de totalitat, és a dir, la manera com sentim i relacionem els fenòmens entre si. Bohm afirmava que hi ha un ordre indivisible a l'univers i que, per tant, caldria trobar una nova forma de consciència que contempli la connexió ininterrompuda de les coses, fins i tot entre el «subjecte» i «l'objecte», per acabar amb la separació entre tots dos. A tota l'obra de Meireles, i especialment a La Bruja, l'espai ja no es presenta com una grandesa mesurable, una cosa que es pot comprendre i objectivar, sinó com una experiència integradora. L’espai és circulació, flux, comunicació, connexió.

Cildo Mireles

FIO, 1990-1995

FIO, 1990-1995

FIO, 1990-1995

Balas de paja, aguja de oro de 24 quilates, 100 metros de hilo de oro Dimensiones variables Colección del artista “Buscar una aguja en un pajar” es una expresión que existe en casi todas las lenguas. Significa conseguir algo muy difícil, casi imposible. Cildo Meireles aborda en esta obra los límites entre lo posible y lo inviable, pero sobre todo representa las fronteras entre materiales y los confines de la visibilidad (y la invisibilidad) que se dan en casos de similitud cromática, como entre la paja y el oro. La obra destaca también las diferencias de precio que concedemos a cosas que en apariencia son casi idénticas. Lo precioso y de alto valor convive en esta obra con lo despreciable, aquello que se desecha y es sinónimo de inútil. Un enorme volumen de paja es necesario para conseguir el mismo valor que una cantidad ínfima de oro… La obra usa balas de paja que parecen conformar un alto pedestal para un monumento inexistente, una masa minimalista-orgánica. Todo ello se halla envuelto por un hilo de oro de cien metros enhebrado en una aguja también de oro de 24 quilates que pesa 30 gramos. “Separar el grano de la paja” es asimismo sinónimo de distanciar lo que importa de lo que es prescindible, de nuevo expresión de las jerarquías de valores con que actuamos en la vida cotidiana. Las balas de paja son un vestigio de la industrialización de la agricultura de secano que todavía vemos en algunos de los campos baleares, donde durante siglos se cultivó a mano y con la ayuda de animales. ¿Es posible que, en nuestra época de emergencia climática los efectos de las sequías prolongadas y sus consecuencias en la alteración de los cultivos supongan la mengua de la agricultura y la equiparación en valor del oro y la paja?

Bales of hay, 24-karat gold needle, 100meter of gold thread Dimensions variable Collection of the artist “Looking for a needle in a haystack” is an expression that exists in almost every language. It means to achieve something very difficult, almost impossible. Cildo Meireles addresses in this work the limits between the possible and the unfeasible, but above all, the work represents the borders between materials and the confines of visibility (and invisibility) that occur in cases of chromatic similarity, as between straw and gold. The work also highlights the differences in price that we grant to things that in appearance are almost identical. What is precious and of high value coexists in this work with the despicable, that which is discarded and is synonymous with uselessness. An enormous volume of straw is necessary to achieve the same value as a tiny amount of gold. The work uses bales of straw that seem to form a high pedestal for a non-existent monument, a minimalist-organic mass. All of it is wrapped by a hundred-meter gold thread threaded on a needle also made of 24-karat gold that weighs 30 grams. “Separating the wheat from the chaff” is also synonymous with distancing what matters from what is dispensable, again an expression of the hierarchies of values with which we act in everyday life. Straw bales are a vestige of the industrialization of rainfed agriculture that we still see in some of the Balearic fields where for centuries it was cultivated by hand and with the help of animals. Is it possible that, in our time of climatic emergency, the effects of prolonged droughts and their consequences in the alteration of crops mean the decline of agriculture and the equalization in value of gold and straw?

Bales de palla, agulla d’or de 24 quirats, 100 metres de fil d’or Dimensions variables Col·lecció de l’artista “Cercar una agulla en un paller” és una expressió que existeix en gairebé totes les llengües. Significa aconseguir una cosa molt difícil, gairebé impossible. Cildo Meireles aborda en aquesta obra els límits entre allò possible i allò inviable, però sobretot, representa les fronteres entre materials i els confins de la visibilitat (i la invisibilitat) que es donen en casos de similitud cromàtica, com entre la palla i l’or. L'obra també destaca les diferències de preu que concedim a coses que en aparença són gairebé idèntiques. Allò preciós i d'alt valor conviu en aquesta obra amb allò menyspreable, allò que es rebutja i és sinònim d'inútil. Un enorme volum de palla és necessari per aconseguir el mateix valor que una quantitat ínfima d'or. L'obra fa servir bales de palla que semblen conformar un alt pedestal per a un monument inexistent, una massa minimalista-orgànica. Tot plegat està embolicat per un fil d'or de cent metres enfilat en una agulla també d'or de 24 quirats, que pesa 30 grams. “Separar el gra de la palla” és també sinònim de distanciar el que importa del que és prescindible, de nou expressió de les jerarquies de valors amb què actuem a la vida quotidiana. Les bales de palla són un vestigi de la industrialització de l'agricultura de secà que veiem encara en alguns dels camps balears, on durant segles es va cultivar a mà i amb l'ajuda d'animals. És possible que, a la nostra època d'emergència climàtica, els efectes de les sequeres perllongades i les seves conseqüències en l'alteració dels cultius suposin la minva de l'agricultura i l'equiparació en valor de l'or i la palla?

Cildo Mireles

ALTO, 1977-2024

ALTO, 1977-2024

ALTO, 1977-2024

Altavoces, sonido (voz grabada) Dimensiones variables Colección del artista La génesis de Alto se refiere a una de las preocupaciones constantes de Cildo Meireles a lo largo de su obra: la desconexión y las paradojas entre la exactitud de las mediciones, el orden aparente del mundo y su verdadera naturaleza caótica y sin sentido. La racionalidad en las unidades y sistemas de medición de espacio y tiempo, que Meireles ha cuestionado en diversas obras, topa en esta instalación de concepción temprana y materializada por primera vez en 2024, con la expresión sonora desbaratada de una voz que, a diferentes escalas de volumen, pronuncia números aparentemente al azar. Sobre esta obra, Meireles ha comentado: “cuatro altavoces de diferentes tamaños emiten una voz que enumera todos los centímetros de una cinta métrica de carpintero, es decir, a lo largo de 2 metros. La intención era crear una paradoja física y sonora. La incompatibilidad entre volumen, frecuencia y diferentes alturas crearía un ambiente muy específico. Necesitaba una voz paradigmática y memorable, así que pensé en Iris Lettiere, que es la voz oficial del aeropuerto Antônio Carlos Jobim de Río de Janeiro”. En esencia, Alto materializa una de-sinestesia, la disparidad entre el tamaño de los altavoces y el volumen y timbre de la voz de cada uno: el altavoz más grande emite la voz más suave; el más pequeño, la más estridente. Las interdependencias entre orden y caos, racionalidad y emoción, pensamiento y percepción física configuran en este caso un horizonte sonoro envolvente, magnético y surreal que nos traslada al espacio abstracto e imaginario del desconcierto numérico.

Loudspeakers, sound (recorded voice) Dimensions variable Collection of the artist The genesis of Alto refers to one of Cildo Meireles' constant concerns throughout his work: the disconnection and paradoxes between the accuracy of measurements, the apparent order of the world and its true chaotic and meaningless nature. The rationality in the units and systems of measurement of space and time, which Meireles has questioned in various works, clashes in this installation of early conception and materialized for the first time in 2024, with the disrupted sonorous expression of a voice that, at different scales of volume, pronounces numbers apparently at random. About this work, Meireles has commented: ’four speakers of different sizes emit a voice that lists all the centimeters of a carpenter's tape measure, that is, along 2 meters. The intention was to create a physical and sonorous paradox. The incompatibility between volume, frequency and different heights would create a very specific environment. I needed a paradigmatic and memorable voice, so I thought of Iris Lettiere, who is the official voice of Antônio Carlos Jobim Airport in Rio de Janeiro’. In essence, Alto materializes a de-synesthesia, the disparity between the size of the speakers and the volume and tone of the voice of each: the largest speaker emits the softest voice; the smallest, the most strident. The interdependencies between order and chaos, rationality and emotion, thought and physical perception configure in this case an enveloping, magnetic and surreal sound horizon that transports us to the abstract and imaginary space of numerical bewilderment.

Altaveus, so (veu enregistrada) Dimensions variables Col·lecció de l’artista La gènesi d'Alto fa referència a una de les preocupacions constants de Cildo Meireles al llarg de la seva obra: la desconnexió i les paradoxes entre l'exactitud dels mesuraments, l'ordre aparent del món i la seva veritable naturalesa caòtica i sense sentit. La racionalitat a les unitats i sistemes de mesura d'espai i temps, que Meireles ha qüestionat en diverses obres, topa en aquesta instal·lació de concepció primerenca i materialitzada per primera vegada el 2024, amb l'expressió sonora desbaratada d'una veu que, a diferents escales de volum, pronuncia números aparentment a l'atzar. Sobre aquesta obra, Meireles ha comentat: “quatre altaveus de diferents mides emeten una veu que enumera tots els centímetres d'una cinta mètrica de fuster, és a dir, al llarg de 2 metres. La intenció era crear una paradoxa física i sonora. La incompatibilitat entre volum, freqüència i diferents alçades crearia un ambient molt específic. Necessitava una veu paradigmàtica i memorable, així que vaig pensar en Iris Lettiere, que és la veu oficial de l'aeroport Antônio Carlos Jobim de Rio de Janeiro”. En essència, Alto materialitza una des-sinestèsia, la disparitat entre la mida dels altaveus i el volum i timbre de la veu: l'altaveu més gran emet la veu més suau; el més petit, la més estrident. Les interdependències entre ordre i caos, racionalitat i emoció, pensament i percepció física configuren en aquest cas un horitzó sonor envoltant, magnètic i surreal que ens trasllada a l’espai abstracte i imaginari del desconcert numèric.

Variable

Variable

Variable

Cildo Mireles

RÍO OIR, 1976 - 2011

RÍO OIR, 1976 - 2011

RÍO OIR, 1976 - 2011

Grabación de audio en disco LP de vinilo y CD, estuche. 20 minutos. Estuche: 36 x 36 x 3 cm Colección del artista Una escultura sonora, Río Oir está basada en un palíndromo que equipara el sonido del nacimiento de las fuentes de los ríos más importantes de Brasil con la risa de niños y adultos. Concebida inicialmente en 1976, la obra es, materialmente, un disco de vinilo, cuyas dos caras, realidades complementarias a la vez que alternativas (no se pueden escuchar las dos caras de un mismo disco a la vez), componen una expresión única sobre la relación que mantenemos con el agua. La risa es a la vez una muestra de alegría que puede ser también una reacción nerviosa, emocional, de susto. La obra contiene los sonidos de las principales fuentes de las tres mayores cuencas hidrográficas de Brasil: las fuentes de Iguazú, en el Paraná (en las fronteras entre Brasil, Argentina y Paraguay), las fuentes del río San Francisco, y las del río Araguari en el Amapá. La situación geográfica de estas fuentes, que alimentan los principales ríos de todo el continente, invita a imaginar que todas las aguas forman un único mar interior (en lengua tupí, ‘Paraná’ significa ‘que se asemeja al mar’) del cual dependemos físicamente. Ello convierte metafóricamente a Brasil en un archipiélago de islas conectadas en el agua En las grabaciones, Meireles introdujo asimismo sonidos de aguas residuales, aguas ‘humanas’ y de desecho. Consciente de que la minería y la agricultura intensiva han contaminado los manantiales, el artista añade ‘la percepción es que, en muy poco tiempo, todas las aguas fluviales de Brasil serán, de alguna manera, aguas residuales porque ya salen contaminadas de las fuentes’. De alguna manera, la obra funciona también como una especie de ópera generada por la naturaleza y devuelta a la condición humana de la cultura. Rio Oir nos invita a considerar nuestra propia insularidad, la paradoja de estar rodeados por el agua, al mismo tiempo que escasea el agua potable en nuestros territorios, en los que por otra parte no existen ríos. La obra puede ser considerada como una letanía hipnótica que humaniza la naturaleza a la vez que ilustra nuestro frágil futuro dependiendo de las aguas claras del planeta.

Audio recording on LP and CD, with case Duration: 20 minutes, loop Case: 36 x 36 x 3 cm Collection of the artist A sound sculpture, Rio Oir is based on a palindrome that equates the sound of the source of the springs of Brazil's most important rivers with the laughter of children and adults. Initially conceived in 1976, the work is, materially, a vinyl record, whose two sides, complementary yet alternative realities (you cannot listen to both sides of the same record at the same time) compose a unique expression of our relationship with water. Laughter is both a sign of joy that can also be a nervous, emotional, frightened reaction. The work contains the sounds of the main sources of the three major river basins of Brazil: the sources of Iguazu, in the Paraná (on the borders between Brazil, Argentina and Paraguay), the sources of the San Francisco River, and those of the Araguari River in the Amapá. The geographical location of these sources, which feed the main rivers of the entire continent, invites us to imagine that all the waters form a single inland sea (in the Tupi language, “Paraná” means “that looks like the sea”) on which we physically depend. This metaphorically turns Brazil into an archipelago of islands connected in the water. In the recordings, Meireles also introduced sounds of sewage, “human” and waste water. Aware that mining and intensive agriculture have polluted the springs, the artist adds the perception that, in a very short time, all the river waters of Brazil will be, in some way, sewage because they already come out of the springs polluted. In a way, the work also functions as a kind of opera generated by nature and returned to the human condition of culture. Rio Oir invites us to consider our own insularity, the paradox of being surrounded by water, while drinking water is scarce in our territories, where there are no rivers. The work can be considered a hypnotic litany that humanizes nature while illustrating our fragile future depending on the clear waters of the planet.

Enregistrament d’àudio en disc de vinil i CD, estoig. 20 minuts Estoig: 36 x 36 x 3 cm Col·lecció de l’artista Una escultura sonora, Rio Oir està basada en un palíndrom que equipara el so del naixement de les fonts dels rius més importants del Brasil amb el riure d’infants i adults. Concebuda inicialment el 1976, l'obra és, materialment, un disc de vinil, les dues cares del qual, realitats complementàries alhora que alternatives (no es poden escoltar les dues cares d'un mateix disc alhora) composen una expressió única sobre la relació que mantenim amb l’aigua. El riure és alhora una mostra d'alegria que també pot ser una reacció nerviosa, emocional, d'ensurt. L'obra conté els sons de les principals fonts de les tres conques hidrogràfiques més grans del Brasil: les fonts d'Iguazú, al Paraná (a les fronteres entre el Brasil, Argentina i Paraguai), les fonts del riu San Francisco, i les del riu Araguari a l'Amapà. La situació geogràfica d'aquestes fonts, que alimenten els principals rius de tot el continent, convida a imaginar que totes les aigües formen un únic mar interior (en llengua tupí, “Paranà” significa “que s’assembla a la mar”) del qual depenem físicament. Això converteix metafòricament el Brasil en un arxipèlag d'illes connectades a través de l'aigua. Als enregistraments, Meireles va introduir també sons d'aigües residuals, aigües “humanes” i de rebuig. Conscient que la mineria i l'agricultura intensiva han contaminat les fonts, l'artista afegeix la percepció que, en poc temps, totes les aigües fluvials del Brasil seran, d'alguna manera, aigües residuals perquè ja surten contaminades de les fonts. D'alguna manera, l'obra funciona també com una mena d'òpera generada per la natura i tornada a la condició humana de la cultura. Rio Oir ens convida a considerar la nostra pròpia insularitat, la paradoxa d'estar envoltats per l'aigua, alhora que escasseja l'aigua potable als nostres territoris on, d'altra banda, no hi ha rius. L'obra pot ser considerada com una lletania hipnòtica que humanitza la natura alhora que il·lustra el nostre fràgil futur depenent de les aigües clares del planeta.

Estuche: 36 x 36 x 3 cm

Case: 36 x 36 x 3 cm

Estuche: 36 x 36 x 3 cm

Edición
No items found.
Buy now